Es presenta aquí un poemari que conté cinc capítols amb temàtica variada però que tenen l’alè d’investigació en l’ànima humana que els dóna unitat. Aquests versos han estat escrits per la necessitat de traure el crit que em remou dintre i així no arribar a la bogeria amb silenci. Expressar de forma poètica alguns sentiments és com traure’s la túnica que dissimula els defectes innats; també és un treball de constància i valentia. Escriure de manera correcta utilitzant la llengua materna adquirida només oralment, i que l’escola ens la va negar a la gent de la meua generació, no és fàcil. Tampoc es podia buscar la forma expressiva en la variant estàndard de la llengua més semblant al dialecte barceloní. El llenguatge poètic ha de guardar fidelitat i relació entre llengua, pensament i sentiment, és per això que els poemes estan escrits en català nord-occidental, amb un lèxic que em ressona dintre perquè l’he mamat. El meu agraïment al Marc Martínez, filòleg apassionat per la dialectologia, pel seu l’assessorament lingüístic, per tal d’utilitzar les expressions acceptades normativament amb una certa flexibilitat. Si aquestes paraules aconsegueixen una mena de contagi emocional i solidari, l’objectiu estarà complert.